4/04/2008 - 3/04/2011
Tres anys són pocs si els fiques en el context de tota una vida, i es fan molt més insignificants si et pares a pensar l'eternitat que fa que el món dóna voltes. Però desenganyem-nos, tres anys en l'etapa que ens ha tocat viure, tan ràpida i absorbent, tres anys són una eternitat.
La meva vida va obrir una nova etapa el 4 d'abril del 2008 quan vaig entrar a treballar a l'Auditori. Des d'enviar el curriculum a fer la formació i començar-hi... va passar massa poc temps, massa poc per pensar-hi. Vaig entrar a treballar a l'Auditori sense cap mena de mirament ni d'objectiu, ni de necessitat ni de voluntat de res. Simplement, va sorgir. No parlàvem de crisi econòmica i no valoravem les feines com ho fem ara. Per mi, era flexibilitat absoluta per uns quants calers que no m'anirien malament.
De primeres, vaig entrar-hi una mica espantat. Seré capaç d'encaixar en una plantilla tan gran d'acomodadors, tan ben avinguda? A mi no em necessiten per res, sóc un gra al cul d'un equip ja format. Només recordo aquest pensament, però no haver viscut des que ho vaig pensar cap moment de desubicació. Simplement era comoditat, m'hi sentia agust. Extranyament, allò era com casa meva i els companys, com amics de tota la vida. Com si estigués vivint una segona escola de primària, com una classe plena de gent tan diferent i variada que, sense saber-ho, recordes inevitablement amb un somriure.
Han estat tres anys intensos que sóc incapaç de definir, de resoldre, de resumir. Tantes històries viscudes. Les positives i el bon rollo guanyen de golejada els mals moments, que també n'he tingut. La balança s'inclina absolutament a favor de l'amistat, de la bona fe, de la honestedat, de la normalitat que he viscut allà. Gent molt boja i dispar, però gent normal. Bona gent.
Potser perquè em costa resumir tot el que he viscut allà em deu costar tant l'adéu definitiu, el marxar. El tancar les portes que se'm van obrir fa tant de temps i que veia tan llunyanes de ser tancades. La vida m'ha donat una bona notícia, una nova feina que començo amb il·lusió i ganes, però amb la incertesa i la por acumulada, perquè sé que serà irrepetible el que he viscut a l'Auditori.
Porto temps pensant el que diria i deixaria de dir, les paraules que utilitzaria per expressar tot el que sento, i em veig incapaç. Em sembla tan extrany dedicar-li tot això a una feina, tan estrambòtic. Però qui hi ha treballat entén el que vull dir.
Només dir gràcies, fins sempre i us estimo.
