L'Auditori

4/04/2008 - 3/04/2011

Tres anys són pocs si els fiques en el context de tota una vida, i es fan molt més insignificants si et pares a pensar l'eternitat que fa que el món dóna voltes. Però desenganyem-nos, tres anys en l'etapa que ens ha tocat viure, tan ràpida i absorbent, tres anys són una eternitat. 

La meva vida va obrir una nova etapa el 4 d'abril del 2008 quan vaig entrar a treballar a l'Auditori. Des d'enviar el curriculum a fer la formació i començar-hi... va passar massa poc temps, massa poc per pensar-hi. Vaig entrar a treballar a l'Auditori sense cap mena de mirament ni d'objectiu, ni de necessitat ni de voluntat de res. Simplement, va sorgir. No parlàvem de crisi econòmica i no valoravem les feines com ho fem ara. Per mi, era flexibilitat absoluta per uns quants calers que no m'anirien malament. 

De primeres, vaig entrar-hi una mica espantat. Seré capaç d'encaixar en una plantilla tan gran d'acomodadors, tan ben avinguda? A mi no em necessiten per res, sóc un gra al cul d'un equip ja format. Només recordo aquest pensament, però no haver viscut des que ho vaig pensar cap moment de desubicació. Simplement era comoditat, m'hi sentia agust. Extranyament, allò era com casa meva i els companys, com amics de tota la vida. Com si estigués vivint una segona escola de primària, com una classe plena de gent tan diferent i variada que, sense saber-ho, recordes inevitablement amb un somriure.

Han estat tres anys intensos que sóc incapaç de definir, de resoldre, de resumir. Tantes històries viscudes. Les positives i el bon rollo guanyen de golejada els mals moments, que també n'he tingut. La balança s'inclina absolutament a favor de l'amistat, de la bona fe, de la honestedat, de la normalitat que he viscut allà. Gent molt boja i dispar, però gent normal. Bona gent. 

Potser perquè em costa resumir tot el que he viscut allà em deu costar tant l'adéu definitiu, el marxar. El tancar les portes que se'm van obrir fa tant de temps i que veia tan llunyanes de ser tancades. La vida m'ha donat una bona notícia, una nova feina que començo amb il·lusió i ganes, però amb la incertesa i la por acumulada, perquè sé que serà irrepetible el que he viscut a l'Auditori.

Porto temps pensant el que diria i deixaria de dir, les paraules que utilitzaria per expressar tot el que sento, i em veig incapaç. Em sembla tan extrany dedicar-li tot això a una feina, tan estrambòtic. Però qui hi ha treballat entén el que vull dir.

Només dir gràcies, fins sempre i us estimo.

un dia más

Ahir va ser un dia per recordar tota la vida, d'aquells que no podia imaginar. 

D'aquells que he somiat durant molt de temps, durant anys i panys.

Ahir vaig exercir durant tot el dia de periodista. I ho vaig fer per amor absolut a l'art, perquè malgrat no cobrar m'agrada molt la feina que estic fent, i ho faig per créixer interiorment, perquè m'apassiona el que faig.

Al matí vaig dirigir-me a la sala Apolo per entrevistar a l'Alondra Bentley, una cantant folk meitat espanyola meitat anglesa, que era la convidada d'honor del concert d'Amaral de la nit. M'hi acompanyava el Dave per fer-ne unes quantes fotos. Però quina va ser la meva sorpresa que a l'arribar allà varem veure que allò era en realitat una roda de premsa, amb Eva Amaral i Juan Aguirre inclosos. La poca afluència de mitjans (ACN, ComRàdio i nosaltres) ens va permetre tenir una conversa poc més de tres quarts d'hora amb gent tan normal i alhora tan mitificada per mi com ells dos.

Després a la tarda, en mig de tota la bogeria, em vaig apropar a la sala 2 de l'Apolo per parlar amb Miren Iza de Tulsa, i després de molt esperar vam acabar fent l'entrevista de la manera més improvisada i divertida dins un lavabo de dones. Molt sincera, molt honesta, molt divertida i molt interessant. 

Vaig sortir d'allà encantat, en un dia havia pogut viure tres experiències brutals amb tres grups amb més punts en comú dels que ells creuen, i és l'amor per la música i pel folk. Apassionant.

I a la nit, un concert brutal d'Amaral a pocs metres d'ells i amb un repertori d'infart, on van deixar estar els singles i van recuperar velles glòries poc conegudes, i temes nous que prometen i molt.

Avui serà "Un día más", pero ahir no ho va ser. 

Aquest vídeo és del concert d'ahir, de la mà de Youtube i meggben. 

recordant moments preciosos

els Community Manager

Dins les crisis sempre hi ha qui assegura que veu brots verds, una llum al final del túnel. El 2010 segueix sent un any de recessió econòmica, però també iniciem una nova etapa amb moltes esperances. I encara que l’atur sacseja cada dia l’actualitat, també trobem novetats que poden convertir-se en la nostra futura feina.

Avui vull parlar d’una nova professió que farà parlar molt i, sobretot, generarà centenars de nous llocs de treball. Els Community Manager. Probablement a molts us sona a xinès, i d’altres estareu familiaritzats en aquests termes. Segurament perquè Infojobs n’està ple d’ofertes per aquest nou perfil professional. Però anem per parts.

Qui són els Community Manager? Els Community Manager són els encarregats de dissenyar una estratègia de comunicació per una marca, un producte o una empresa a la xarxa. S’han convertit en autèntics imprescindibles a les corporacions més importants, ja que són aquells qui vetllen perquè l’empresa estigui del tot actualitzada a Internet. I és que el definitiu assentament de la tendència 2.0. ja ha arribat, Internet compta amb usuaris que participen activament en el seu desenvolupament. Intercanvien informació, hi pugen fotos i vídeos, escriuen blogs i actualitzen constantment els seus perfils socials a Twitter o Facebook. Un carro al qui la majoria ja s’hi ha pujat.

És per aquest motiu que les empreses s’han de posar les piles si volen aconseguir l’atenció d’aquests usuaris. Internet permet classificar millor els targets comercials i abraçar una gran quantitat de clients potencials del teu producte. I a més, les estratègies socials del marketing 2.0. són molt econòmiques, i se li ha de treure profit.

Els Community Manager doncs, es dediquen a aprofitar al màxim aquesta tendència per enfortir l’empresa per la que treballen. I han de tenir molta cura perquè Internet també és un risc: un error pot arribat a tota la humanitat en qüestió de minuts, i això és fatal. S’ha d’estar atent. Els anomenen també gestors de la xarxa, perquè el web 2.0. implica estratègies més humanes, més treballades, més intel·ligents i acurades. La promoció i l’SPAM impliquen el risc de desgastar el nom d’una marca, o fins i tot que el públic acabi rebutjant-te per pesat. La humanització del marketing passa, doncs, pel filtre del Community Manager.

Una nova professió doncs que ha arribat al mercat amb molta força, i que si us interessa i esteu apunt, podeu aprofundir-hi. En seguiré parlant!

pots tornar a l'Auditori 40 cops, senyor?

Ismael Serrano – Ultimamente (Live)

Últimamente ando algo perdido,

Me han vencido viejos fantasmas, nuevas rutinas.

Y en cada esquina acecha un ratero

para robarme las alhajas, los recuerdos, las felicidades.

De un tiempo a esta parte llego siempre tarde a todas mis citas.

Y la vida me parece una fiesta...

... a la que nadie se ha molestado en invitarme.

De un tiempo a esta parte me cuesta tanto, tanto, tanto, no amarte, no amarte.

Últimamente ando desconcertado,

Así que ponte a salvo, porque en este estado ando como loco.

Y me enamoro de mujeres comprometidas,

llenas de abrazos, de camas compartidas.

De un tiempo a esta parte, a mi amor propio algo le falta,

Lo has dejado unos puntos por debajo del de Kafka.

Y la vida me parece una fiesta...

... a la que nadie se ha molestado en invitarme.

De un tiempo a esta parte me cuesta tanto, tanto, tanto, no amarte, no amarte.

Últimamente planeo una huida para rehacer mi vida,

Probablemente en Marte.

Seguro que allí no hay nadie empeñado en aconsejarme:

"Ismael, ¿qué te pasa? No estudias, no trabajas".

Y qué vamos a hacerle, si es que últimamente ando algo perdido, si te necesito.

De un tiempo a esta parte me cuesta tanto, tanto, tanto,

me cuesta tanto no amarte.

Han de venir tiempos mejores, cometeré más errores, 

daré menos explicaciones, y haré nuevas canciones

en las que te cuente cómo, últimamente, 

son tan frecuentes tristes amaneceres ahogando mis finales,

repetidos, cansados, miserables, llenos de soledades.

De un tiempo a esta parte me cuesta tanto, tanto, 

me cuesta tanto no amarte.

cançons que m'animen el setembre

Dover - La rèponse divine

Shakira - Loca

Brandon Flowers - Only the young

El Pescao - Castillo de Arena

KT Tunstall - (Still A) Weirdo

Merche - Si te marchas



Deixant enrere pan-pan-americanos, Waka Waka i demés horterades de l'estiu. Ara arriben les horterades de la tardor, les que acompanyen els vídeos de GH i els tonos. 

Aprendre a fer servir xarxes i internet 2.0.

Tinc una obsessió des de fa cert temps, i és a actualitzar-me al màxim des del punt de vista tecnològic. Internet ens ofereix un munt de possibilitats i crec que s'han d'aprofitar. El periodisme, a més, és un món extremadament competitiu i complex, i mai estarà de més afegir-se a aquest difícil món. 

Un cop ja tinc el meu blog, el meu Twitter, el meu Facebook... potser és hora de començar a fer-ho servir tot de manera intel·ligent. No és fàcil aprendre d'un dia per l'altre el funcionament de Twitter amb els seus retweets, respostes, trending topics, i tota la mandanga. No és senzill començar a inspeccionar les estadístiques del blog i a intentar prosperar mitjançant tècniques (que si la taxa de bouncing, que si el SEO, que si Analytics, que si paraules claus i posicionament als buscadors...).

És complicat, però prometo aprendre dia a dia una mica més.

Crec que arribats a aquest punt, és necessari per prosperar.