i s'acaba l'agost

Ha arribat el moment tan esperat, per fi s'acaba l'agost. I ho fa com mai ho havia fet, amb un any ple d'expectatives i cap pla fix. Tinc molts plans i molts camins per triar, estic abocat completament a l'abisme. Mai hagués pensat que no tenir res a fer seria molt més estressant que tenir feina acumulada per l'inici del nou curs.

vull menys pau i tranquil·litat, siusplau, vull acció!

Tinc el sentiment que ara el meu lloc no és aquí ni així, que m'embarco en un nou any de la manera incorrecta i poca cosa puc fer-hi. Seguir a l'Auditori és un sino que ja m'he fet a la idea, treballar un altre cop a la ràdio un perill per la inestabilitat però una bossa d'oxigen que necessito per mantenir-me lligat a la meva professió. La resta és tot un dubte. Començo setembre totalment arruïnat i sense expectatives econòmiques favorables, em produeix pànic apuntar-me a fer idiomes perquè ni tan sols sé què passarà amb la meva vida de cara a juny.

Les vacances mai m'han agradat i menys les de l'estiu. No m'agrada quan tothom marxa, no m'agrada tenir tan temps per donar-li voltes a tot i no m'agrada que tot resti aturat per poder iniciar plans. Però començar el setembre amb la sensació que tot això seguirà igual d'inestable i insegur em fa pensar que ara veritablement començo la meva vida. Ha arribat el moment d'agafar "el toro por los cuernos" i prendre les decisions més importants del meu camí.

I fa respecte.

els Emmy

Sheldon Cooper de The Big Bang Theory
s'ha emportat un premi, i ha fet feliços
a molts freaks. No és el meu cas.

No acostumo a estar mai d'acord amb els premis en termes generals. Suposo que cap de nosaltres pot fer una valoració absoluta perquè no hem vist totes les propostes, tots els nominats, i volem quedar-nos amb els nostres favorits. 

Lost ha estat la gran protagonista d'aquesta edició i no precisament per haver-se endut premis, sino perquè no s'ha emportat cap guardó. Si ho analitzes, ets conscient que probablement no és la millor sèrie ni té els millors actors, ni el millor guió. És cert. Però es mereixia un reconeixement aquest any, per ser l'últim, perquè Lost ha estat molt bona en l'apartat audiovisual. Ha innovat els mecanismes per explicar una bona història, ha creat un vici incontrolable als seguidors, ha convertit el producte en un boom mundial i ha sabut utilitzar internet com a base del seu èxit. Per no parlar de la seva banda sonora o del seu magnífic final, que el miris per on el miris és poderós, i havia de guanyar el premi a millor direcció de capítol (que per altra banda se l'ha emportat el gran final de la quarta de Dexter). L'han cagat no donant-li premis, però bé, ja ens coneixem la crítica moderniki.

Deixant de banda com han ignorat Michael C.Hall en la seva millor temporada i com se'ls hi cau la baba per Mad Men (una sèrie més seguida per la crítica que pel públic, que algú m'ho expliqui), només ens queda fiar-nos una mica d'ells i enganxar-se a alguna de les propostes que han arrassat aquest any, com Modern Family o The Pacific.

pànic

star flyer, parque de atracciones de madrid

el causant del meu atac de pànic absolut i de la meva febre horrible de 3 dies. no tornaré a un parc d'atraccions fins que no hagi superat aquesta fòbia.

què dur.

Madrid

Pereza


Dover


La Oreja de Van Gogh


Antonio Flores i Joaquin Sabina


El Barrio

Anem cap a la capital, cap a una de les ciutats més plenes de vida que he vist, que ha inspirat tantes cançons.

Anem sense haver preparat res, sense expectatives, amb només una motxilla petita perquè Ryanair no s'enfadi.

Anem a aprofitar una mica les vacances, a desconnectar de Barcelona i a recarregar les piles, esperant que a la tornada i amb l'inici de setembre (el millor mes de l'any) tot es vagi posant al seu lloc.

I que sigui el què hagi de ser!!!

fan de Brenda fins a l'infinit

2x12, I'll take you. Six Feet Under.


Has creado un ser humano. Ahora habrá otra persona en este planeta, una persona que podría tener una vida miserable y que maldiga el puto día en que nazca porque vas a pasar de ella de la misma forma en que vas a pasar de mí.

La vida no tiene porque ser horrible porque tú te sientas así. Ya, ya lo sé, te han pasado cosas horribles. Pero nos han pasado a todos. Y estoy hasta las narices que lo utilices para comportarte como una puta inmunda.

Vaya, ¿desde cuándo me odias así?

No necesito odiarte, bastante te odias tú a ti misma.

Tú me escogiste.

Sí, pero lo hice porque no sabía lo jodida que estabas.

Eso es mentira, lo sabías y te gustaba porque te hacía sentirte bien contigo mismo.

Eso es completamente falso.

No eres capaz de verlo porque estás enamorado de la idea de Nate el buen chico, Nate el héroe, Nate el puto santo con su maravilloso corte de pelo.

recomano: Supersubmarina

Escolteu el disc a l'Spotify:

Supersubmarina – Electroviral

Perquè decidir què fer amb el meu blog? Perquè seguir una línia concreta?

L'aprofitaré per escriure quan em vingui de gust, per recomanar coses, per publicar notícies, pel que em surti.

El faré servir per recomanar un grup que últimament estic escoltant molt: Supersubmarina. Els vaig conèixer fa cosa d’un any quan van venir a la uni al fora d’hores, per la gira S amb Sidonie i Sidecars, i no els hi vaig fer massa cas. Són de la nova generació d’indie en espanyol, de la que s’aprofita d’internet per fer una promoció diferent a la habitual. S’allunyen del mainstream en forma però no tant en contingut, són poprock que s’enganxa com el més comercial, connecten amb la gent. Com ho fan Love of Lesbian, Lori Meyers, Standstill, Vetusta Morla... música ben feta i, el més important, és de la que tu vas a buscar. No necessiten anar-te a buscar ells amb la publicitat atroç d’altres.

Escoltar l'estàtica

Escoltant l'estàtica

Crear un blog és com mudar-te a una casa nova. Posar-hi el parquet, pintar les parets i decorar-la. Començar de cero. És el més difícil de tot, un mai queda content del tot amb el resultat. Hi dones voltes i voltes, i mai ho tens del tot clar, ho enviaries tot a prendre pel cul i tornaries a començar. Bé, la casa ja està construïda i pintada. Ara només falta instal·lar-nos-hi i començar a viure-hi experiències.

El títol del blog té un sentit especial. Sempre he estat força interessat amb la dinàmica i l’estàtica. Tots nosaltres estem en una pertorbadora i desafiant dinàmica que se’ns menja, que ens atrapa, que ens absorbeix completament. Hem de saltar-hi dintre i procurar seguir el seu frenètic ritme.

No sempre aconseguirem anar a la seva velocitat, no sempre voldrem, no sempre podrem. El camí és molt llarg, hi ha pujades angostes i baixades al·lucinants, i és molt dur fer-lo tot seguit sense parar ni un instant. Hi haurà moments que desitjarem contemplar el paisatge mentre caminem a poc a poc, dies que preferirem córrer i sentir el vent a la cara. Instants que ens girarem per mirar el què hem recorregut, a vegades amb nostàlgia i d’altres amb pànic de no saber que trobarem més endavant.

És llavors quan hem d’escoltar l’estàtica. Només per refer-nos i seguir. Ja arribarà el dia en què no tindrem cap més remei que romandre per tota l’eternitat dins l’estàtica. Mentrestant, visquem aquesta terrible dinàmica.