i s'acaba l'agost

Ha arribat el moment tan esperat, per fi s'acaba l'agost. I ho fa com mai ho havia fet, amb un any ple d'expectatives i cap pla fix. Tinc molts plans i molts camins per triar, estic abocat completament a l'abisme. Mai hagués pensat que no tenir res a fer seria molt més estressant que tenir feina acumulada per l'inici del nou curs.

vull menys pau i tranquil·litat, siusplau, vull acció!

Tinc el sentiment que ara el meu lloc no és aquí ni així, que m'embarco en un nou any de la manera incorrecta i poca cosa puc fer-hi. Seguir a l'Auditori és un sino que ja m'he fet a la idea, treballar un altre cop a la ràdio un perill per la inestabilitat però una bossa d'oxigen que necessito per mantenir-me lligat a la meva professió. La resta és tot un dubte. Començo setembre totalment arruïnat i sense expectatives econòmiques favorables, em produeix pànic apuntar-me a fer idiomes perquè ni tan sols sé què passarà amb la meva vida de cara a juny.

Les vacances mai m'han agradat i menys les de l'estiu. No m'agrada quan tothom marxa, no m'agrada tenir tan temps per donar-li voltes a tot i no m'agrada que tot resti aturat per poder iniciar plans. Però començar el setembre amb la sensació que tot això seguirà igual d'inestable i insegur em fa pensar que ara veritablement començo la meva vida. Ha arribat el moment d'agafar "el toro por los cuernos" i prendre les decisions més importants del meu camí.

I fa respecte.