un dia más

Ahir va ser un dia per recordar tota la vida, d'aquells que no podia imaginar. 

D'aquells que he somiat durant molt de temps, durant anys i panys.

Ahir vaig exercir durant tot el dia de periodista. I ho vaig fer per amor absolut a l'art, perquè malgrat no cobrar m'agrada molt la feina que estic fent, i ho faig per créixer interiorment, perquè m'apassiona el que faig.

Al matí vaig dirigir-me a la sala Apolo per entrevistar a l'Alondra Bentley, una cantant folk meitat espanyola meitat anglesa, que era la convidada d'honor del concert d'Amaral de la nit. M'hi acompanyava el Dave per fer-ne unes quantes fotos. Però quina va ser la meva sorpresa que a l'arribar allà varem veure que allò era en realitat una roda de premsa, amb Eva Amaral i Juan Aguirre inclosos. La poca afluència de mitjans (ACN, ComRàdio i nosaltres) ens va permetre tenir una conversa poc més de tres quarts d'hora amb gent tan normal i alhora tan mitificada per mi com ells dos.

Després a la tarda, en mig de tota la bogeria, em vaig apropar a la sala 2 de l'Apolo per parlar amb Miren Iza de Tulsa, i després de molt esperar vam acabar fent l'entrevista de la manera més improvisada i divertida dins un lavabo de dones. Molt sincera, molt honesta, molt divertida i molt interessant. 

Vaig sortir d'allà encantat, en un dia havia pogut viure tres experiències brutals amb tres grups amb més punts en comú dels que ells creuen, i és l'amor per la música i pel folk. Apassionant.

I a la nit, un concert brutal d'Amaral a pocs metres d'ells i amb un repertori d'infart, on van deixar estar els singles i van recuperar velles glòries poc conegudes, i temes nous que prometen i molt.

Avui serà "Un día más", pero ahir no ho va ser. 

Aquest vídeo és del concert d'ahir, de la mà de Youtube i meggben. 

recordant moments preciosos

els Community Manager

Dins les crisis sempre hi ha qui assegura que veu brots verds, una llum al final del túnel. El 2010 segueix sent un any de recessió econòmica, però també iniciem una nova etapa amb moltes esperances. I encara que l’atur sacseja cada dia l’actualitat, també trobem novetats que poden convertir-se en la nostra futura feina.

Avui vull parlar d’una nova professió que farà parlar molt i, sobretot, generarà centenars de nous llocs de treball. Els Community Manager. Probablement a molts us sona a xinès, i d’altres estareu familiaritzats en aquests termes. Segurament perquè Infojobs n’està ple d’ofertes per aquest nou perfil professional. Però anem per parts.

Qui són els Community Manager? Els Community Manager són els encarregats de dissenyar una estratègia de comunicació per una marca, un producte o una empresa a la xarxa. S’han convertit en autèntics imprescindibles a les corporacions més importants, ja que són aquells qui vetllen perquè l’empresa estigui del tot actualitzada a Internet. I és que el definitiu assentament de la tendència 2.0. ja ha arribat, Internet compta amb usuaris que participen activament en el seu desenvolupament. Intercanvien informació, hi pugen fotos i vídeos, escriuen blogs i actualitzen constantment els seus perfils socials a Twitter o Facebook. Un carro al qui la majoria ja s’hi ha pujat.

És per aquest motiu que les empreses s’han de posar les piles si volen aconseguir l’atenció d’aquests usuaris. Internet permet classificar millor els targets comercials i abraçar una gran quantitat de clients potencials del teu producte. I a més, les estratègies socials del marketing 2.0. són molt econòmiques, i se li ha de treure profit.

Els Community Manager doncs, es dediquen a aprofitar al màxim aquesta tendència per enfortir l’empresa per la que treballen. I han de tenir molta cura perquè Internet també és un risc: un error pot arribat a tota la humanitat en qüestió de minuts, i això és fatal. S’ha d’estar atent. Els anomenen també gestors de la xarxa, perquè el web 2.0. implica estratègies més humanes, més treballades, més intel·ligents i acurades. La promoció i l’SPAM impliquen el risc de desgastar el nom d’una marca, o fins i tot que el públic acabi rebutjant-te per pesat. La humanització del marketing passa, doncs, pel filtre del Community Manager.

Una nova professió doncs que ha arribat al mercat amb molta força, i que si us interessa i esteu apunt, podeu aprofundir-hi. En seguiré parlant!

pots tornar a l'Auditori 40 cops, senyor?

Ismael Serrano – Ultimamente (Live)

Últimamente ando algo perdido,

Me han vencido viejos fantasmas, nuevas rutinas.

Y en cada esquina acecha un ratero

para robarme las alhajas, los recuerdos, las felicidades.

De un tiempo a esta parte llego siempre tarde a todas mis citas.

Y la vida me parece una fiesta...

... a la que nadie se ha molestado en invitarme.

De un tiempo a esta parte me cuesta tanto, tanto, tanto, no amarte, no amarte.

Últimamente ando desconcertado,

Así que ponte a salvo, porque en este estado ando como loco.

Y me enamoro de mujeres comprometidas,

llenas de abrazos, de camas compartidas.

De un tiempo a esta parte, a mi amor propio algo le falta,

Lo has dejado unos puntos por debajo del de Kafka.

Y la vida me parece una fiesta...

... a la que nadie se ha molestado en invitarme.

De un tiempo a esta parte me cuesta tanto, tanto, tanto, no amarte, no amarte.

Últimamente planeo una huida para rehacer mi vida,

Probablemente en Marte.

Seguro que allí no hay nadie empeñado en aconsejarme:

"Ismael, ¿qué te pasa? No estudias, no trabajas".

Y qué vamos a hacerle, si es que últimamente ando algo perdido, si te necesito.

De un tiempo a esta parte me cuesta tanto, tanto, tanto,

me cuesta tanto no amarte.

Han de venir tiempos mejores, cometeré más errores, 

daré menos explicaciones, y haré nuevas canciones

en las que te cuente cómo, últimamente, 

son tan frecuentes tristes amaneceres ahogando mis finales,

repetidos, cansados, miserables, llenos de soledades.

De un tiempo a esta parte me cuesta tanto, tanto, 

me cuesta tanto no amarte.

cançons que m'animen el setembre

Dover - La rèponse divine

Shakira - Loca

Brandon Flowers - Only the young

El Pescao - Castillo de Arena

KT Tunstall - (Still A) Weirdo

Merche - Si te marchas



Deixant enrere pan-pan-americanos, Waka Waka i demés horterades de l'estiu. Ara arriben les horterades de la tardor, les que acompanyen els vídeos de GH i els tonos. 

Aprendre a fer servir xarxes i internet 2.0.

Tinc una obsessió des de fa cert temps, i és a actualitzar-me al màxim des del punt de vista tecnològic. Internet ens ofereix un munt de possibilitats i crec que s'han d'aprofitar. El periodisme, a més, és un món extremadament competitiu i complex, i mai estarà de més afegir-se a aquest difícil món. 

Un cop ja tinc el meu blog, el meu Twitter, el meu Facebook... potser és hora de començar a fer-ho servir tot de manera intel·ligent. No és fàcil aprendre d'un dia per l'altre el funcionament de Twitter amb els seus retweets, respostes, trending topics, i tota la mandanga. No és senzill començar a inspeccionar les estadístiques del blog i a intentar prosperar mitjançant tècniques (que si la taxa de bouncing, que si el SEO, que si Analytics, que si paraules claus i posicionament als buscadors...).

És complicat, però prometo aprendre dia a dia una mica més.

Crec que arribats a aquest punt, és necessari per prosperar. 

1 de setembre

1 de setembre, again and again.

.

Avui ha marxat la Sílvia a viure a Budapest, encara amb la ressaca emocional del vídeo de despedida i tot.

Avui els del bar de l'Auditori han començat un altre cop una ofensiva per evitar que els facin fora de la manera més rastrera del món.

Avui el meu nebot Andreu ha començat la guarderia, ha plorat molt i no sap que demà li toca repetir. Avui ha començat a fer-se independent i gran.

Segurament avui hi hagi mil milions de coses com aquesta, vivències que canvien perspectives, històries i anècdotes que marquen el camí. A mi avui no m'ha passat res d'interessant (estic aprenent a fer anar el Twitter, mai se sap si em servirà!), però miro al voltant i veig que tot segueix girant.

Potser demà em toqui a mi, potser sigui aquesta nit. 

i s'acaba l'agost

Ha arribat el moment tan esperat, per fi s'acaba l'agost. I ho fa com mai ho havia fet, amb un any ple d'expectatives i cap pla fix. Tinc molts plans i molts camins per triar, estic abocat completament a l'abisme. Mai hagués pensat que no tenir res a fer seria molt més estressant que tenir feina acumulada per l'inici del nou curs.

vull menys pau i tranquil·litat, siusplau, vull acció!

Tinc el sentiment que ara el meu lloc no és aquí ni així, que m'embarco en un nou any de la manera incorrecta i poca cosa puc fer-hi. Seguir a l'Auditori és un sino que ja m'he fet a la idea, treballar un altre cop a la ràdio un perill per la inestabilitat però una bossa d'oxigen que necessito per mantenir-me lligat a la meva professió. La resta és tot un dubte. Començo setembre totalment arruïnat i sense expectatives econòmiques favorables, em produeix pànic apuntar-me a fer idiomes perquè ni tan sols sé què passarà amb la meva vida de cara a juny.

Les vacances mai m'han agradat i menys les de l'estiu. No m'agrada quan tothom marxa, no m'agrada tenir tan temps per donar-li voltes a tot i no m'agrada que tot resti aturat per poder iniciar plans. Però començar el setembre amb la sensació que tot això seguirà igual d'inestable i insegur em fa pensar que ara veritablement començo la meva vida. Ha arribat el moment d'agafar "el toro por los cuernos" i prendre les decisions més importants del meu camí.

I fa respecte.

els Emmy

Sheldon Cooper de The Big Bang Theory
s'ha emportat un premi, i ha fet feliços
a molts freaks. No és el meu cas.

No acostumo a estar mai d'acord amb els premis en termes generals. Suposo que cap de nosaltres pot fer una valoració absoluta perquè no hem vist totes les propostes, tots els nominats, i volem quedar-nos amb els nostres favorits. 

Lost ha estat la gran protagonista d'aquesta edició i no precisament per haver-se endut premis, sino perquè no s'ha emportat cap guardó. Si ho analitzes, ets conscient que probablement no és la millor sèrie ni té els millors actors, ni el millor guió. És cert. Però es mereixia un reconeixement aquest any, per ser l'últim, perquè Lost ha estat molt bona en l'apartat audiovisual. Ha innovat els mecanismes per explicar una bona història, ha creat un vici incontrolable als seguidors, ha convertit el producte en un boom mundial i ha sabut utilitzar internet com a base del seu èxit. Per no parlar de la seva banda sonora o del seu magnífic final, que el miris per on el miris és poderós, i havia de guanyar el premi a millor direcció de capítol (que per altra banda se l'ha emportat el gran final de la quarta de Dexter). L'han cagat no donant-li premis, però bé, ja ens coneixem la crítica moderniki.

Deixant de banda com han ignorat Michael C.Hall en la seva millor temporada i com se'ls hi cau la baba per Mad Men (una sèrie més seguida per la crítica que pel públic, que algú m'ho expliqui), només ens queda fiar-nos una mica d'ells i enganxar-se a alguna de les propostes que han arrassat aquest any, com Modern Family o The Pacific.

pànic

star flyer, parque de atracciones de madrid

el causant del meu atac de pànic absolut i de la meva febre horrible de 3 dies. no tornaré a un parc d'atraccions fins que no hagi superat aquesta fòbia.

què dur.

Madrid

Pereza


Dover


La Oreja de Van Gogh


Antonio Flores i Joaquin Sabina


El Barrio

Anem cap a la capital, cap a una de les ciutats més plenes de vida que he vist, que ha inspirat tantes cançons.

Anem sense haver preparat res, sense expectatives, amb només una motxilla petita perquè Ryanair no s'enfadi.

Anem a aprofitar una mica les vacances, a desconnectar de Barcelona i a recarregar les piles, esperant que a la tornada i amb l'inici de setembre (el millor mes de l'any) tot es vagi posant al seu lloc.

I que sigui el què hagi de ser!!!

fan de Brenda fins a l'infinit

2x12, I'll take you. Six Feet Under.


Has creado un ser humano. Ahora habrá otra persona en este planeta, una persona que podría tener una vida miserable y que maldiga el puto día en que nazca porque vas a pasar de ella de la misma forma en que vas a pasar de mí.

La vida no tiene porque ser horrible porque tú te sientas así. Ya, ya lo sé, te han pasado cosas horribles. Pero nos han pasado a todos. Y estoy hasta las narices que lo utilices para comportarte como una puta inmunda.

Vaya, ¿desde cuándo me odias así?

No necesito odiarte, bastante te odias tú a ti misma.

Tú me escogiste.

Sí, pero lo hice porque no sabía lo jodida que estabas.

Eso es mentira, lo sabías y te gustaba porque te hacía sentirte bien contigo mismo.

Eso es completamente falso.

No eres capaz de verlo porque estás enamorado de la idea de Nate el buen chico, Nate el héroe, Nate el puto santo con su maravilloso corte de pelo.

recomano: Supersubmarina

Escolteu el disc a l'Spotify:

Supersubmarina – Electroviral

Perquè decidir què fer amb el meu blog? Perquè seguir una línia concreta?

L'aprofitaré per escriure quan em vingui de gust, per recomanar coses, per publicar notícies, pel que em surti.

El faré servir per recomanar un grup que últimament estic escoltant molt: Supersubmarina. Els vaig conèixer fa cosa d’un any quan van venir a la uni al fora d’hores, per la gira S amb Sidonie i Sidecars, i no els hi vaig fer massa cas. Són de la nova generació d’indie en espanyol, de la que s’aprofita d’internet per fer una promoció diferent a la habitual. S’allunyen del mainstream en forma però no tant en contingut, són poprock que s’enganxa com el més comercial, connecten amb la gent. Com ho fan Love of Lesbian, Lori Meyers, Standstill, Vetusta Morla... música ben feta i, el més important, és de la que tu vas a buscar. No necessiten anar-te a buscar ells amb la publicitat atroç d’altres.

Escoltar l'estàtica

Escoltant l'estàtica

Crear un blog és com mudar-te a una casa nova. Posar-hi el parquet, pintar les parets i decorar-la. Començar de cero. És el més difícil de tot, un mai queda content del tot amb el resultat. Hi dones voltes i voltes, i mai ho tens del tot clar, ho enviaries tot a prendre pel cul i tornaries a començar. Bé, la casa ja està construïda i pintada. Ara només falta instal·lar-nos-hi i començar a viure-hi experiències.

El títol del blog té un sentit especial. Sempre he estat força interessat amb la dinàmica i l’estàtica. Tots nosaltres estem en una pertorbadora i desafiant dinàmica que se’ns menja, que ens atrapa, que ens absorbeix completament. Hem de saltar-hi dintre i procurar seguir el seu frenètic ritme.

No sempre aconseguirem anar a la seva velocitat, no sempre voldrem, no sempre podrem. El camí és molt llarg, hi ha pujades angostes i baixades al·lucinants, i és molt dur fer-lo tot seguit sense parar ni un instant. Hi haurà moments que desitjarem contemplar el paisatge mentre caminem a poc a poc, dies que preferirem córrer i sentir el vent a la cara. Instants que ens girarem per mirar el què hem recorregut, a vegades amb nostàlgia i d’altres amb pànic de no saber que trobarem més endavant.

És llavors quan hem d’escoltar l’estàtica. Només per refer-nos i seguir. Ja arribarà el dia en què no tindrem cap més remei que romandre per tota l’eternitat dins l’estàtica. Mentrestant, visquem aquesta terrible dinàmica.